- VILAWEB DILLUNS, 12/05/2008 - 20:00h
Queco Novell i la llibertat d'expressió
VilaWeb publica el discurs pronunciat pel periodista en el lliurament dels
premis de Ràdio Associació de Catalunya.
Dijous passat Ràdio Associació feia el lliurament dels seus Premis anuals.
En el transcurs de la cerimònia el periodista Queco Novell va fer un discurs discutint on
són els límits de la llibertat d'expressió, no només en el camp de la sàtira
política però lògicament incidint de manera especial en el terreny que l'ha fet
especialment popular. Novell, un periodista amb dècades d'experiència professional a
l'esquena, considera en aquest discurs que publiquem de forma completa que no tot s'hi val
però que alhora sense llibertat d'expressió simplement no hi ha llibertat.
El discurs
Aquest és el text complet del discurs pronunciat per Francesc Novell:
"Lamento no ser massa original, però em veig obligat a començar aquesta xerrada
sobre la llibertat d’expressió i els seus límits, si és que en té, amb una cita
del gran Perich. El mestre deia: “gràcies a la llibertat d’expressió avui ja
és possible dir que un governant és un inútil sense que et passi res. I al governant
tampoc”. Deixo a la vostra consideració el considerar si el Perich tenia o no raó.
Imagino que estarem d’acord si dic que la llibertat d’expressió és un dels
bens més preuats que pot tenir qualsevol país. El be màxim. Sense llibertat
d’expressió no hi ha llibertat. Puc afirmar amb el cap ben alt que actualment formo
part de l’equip de dos programes que gaudeixen d’un dels nivells de llibertat
d’expressió més alts que mai he conegut com a professional. Tant a RAC1 amb Minoria
Absoluta, com a TV3 amb Polònia la llibertat d’expressió és total i convé dir-ho
perquè tots dos programes tenen unes característiques que permetrien posar en pràctica
aquest concepte tant antic i alhora tant modern com és el de “la censura”. I ho
dic també perquè em sento amb el deure moral de dir-ho amb veu alta. Penso, d’altra
banda, que vivim en un país amb un alt grau de llibertat d’expressió. El problema,
com deia aquell, no és que no et deixin dir el que penses sinó que et sentin.
Llibertat d’expressió significa poder dir-ho tot?. Aquí ja topem amb el primer
problema. No segons el meu parer perquè “tot” és un concepte que, segons com
s’entengui, pot esdevenir una trampa que serveixi per fer un mal ús de la llibertat
d’expressió. Una escletxa per on colar-hi desqualificacions personals, factors de la
vida privada de les persones, burles sobre les deficiències físiques o psíquiques de la
gent. Sobre aquest últim aspecte algú em pot dir: “doncs llavors perquè imiteu al
Xavier Trias remarcant de forma exagerada la seva forma de parlar?”, i jo li
contestaria, primer, perquè el Xavier Trias parla així. Segon perquè ell és el primer
a riure-se’n. I finalment, perquè potser no és tant important com l’imito
sinó què li faig dir. Recordo que una vegada ens va explicar que l’endemà de ser
nomenat conseller de Sanitat del govern català un assessor li va preguntar quin dia de la
setmana li anava bé per dedicar una hora al logopeda. Sorprès, el conseller va respondre
“a mi no m’han fet conseller per parlar correctament sinó per dirigir la
sanitat catalana”. Com demostren els fets. mai va arribar a anar al logopeda.
Així doncs ens trobem que, sempre segons la meva forma de pensar i actuar, un dels
límits de la llibertat d’expressió és aquest, podríem dir-ne un límit ètic.
Personalment també deixaria de dir alguna cosa si afectés qualsevol operació
relacionada amb la seguretat de les persones. Molts col-legues periodistes s’han
trobat davant d’una circumstància com aquesta: per exemple, estar al corrent
d’una imminent operació policíaca i guardar silenci per no malbaratar-la. Ara bé:
també cal dir que normalment aquest silenci s’acostuma a cobrar en forma
d’alguna exclusiva posterior i gairebé sempre relacionada amb la investigació que
segueix a la operació policial.
I en el meu terreny, el de la sàtira política?. En la feina que faig actualment, tots
sabem quins en son els límits. Normalment sempre que ens ho pregunten responem que aquest
límit el marca el sentit comú. Per dir-ho d’una altra forma: tots sabem quin tipus
de gag hauríem de fer si volguéssim que ens tanquessin el programa cinc minuts després
de la seva emissió. Us en podria dir mitja dotzena de memòria. Però estic convençut
que es tractaria d’un gag fet amb l’únic interès de comprovar si la corda es
trenca de tant tibar-la, un gag basat més en les formes que no pas en el contingut.
Estic parlant d’autocensura?. No, de cap de les maneres. No per deixar de fer un gag
d’aquestes característiques deixem de dir res. Es pot dir el mateix de forma més
subtil. I us asseguro que és molt més difícil perquè la brotxa és molt més fàcil de
fer anar que el pinzell prim, el del matís. I a part d’això, em pregunto si cal, si
és aquesta la nostra feina. La nostra feina és passar l’actualitat pel filtre de la
sàtira, una cosa semblant a posar-la davant d’un d’aquells miralls del Tibidabo
que ens deformen mentre no deixem de ser nosaltres mateixos. La nostra feina no és veure
si trenquem la corda, no és veure si muntem un sidral, veure si algú ens porta al jutjat
i ens fem famosos. A mi que el Jiménez Losantos ens amenaci amb enviar-nos la guàrdia
Civil o amb portar-nos al jutjat, com ha fet recentment, no m’excita particularment,
no penso que la meva carrera professional hagi arribat al seu punt més alt perquè aquest
individu prengui aquesta mesura (que al final no l’ha pres com a bon bocamoll que
és). A mi el que m’excita i m’interessa és seguir fent gags on, si cal, hi
aparegui aquest locutor amb l’objectiu de venir a explicar alguna cosa i, de passada,
que faci riure.
En més d’una ocasió he comentat que fent aquesta feina que faig ara em trobo
gaudint d’un grau de llibertat d’expressió més gran del que jo havia
experimentat fent de periodista seriós, entre cometes (tot i que sovint em pregunto quan
era més seriós, si ara o abans). Evidentment parlo única i exclusivament de la meva
pròpia experiència personal. Cadascú se sap lo seu. I això em porta a fer una
reflexió: per què l’humor i la sàtira passa per aquest bon moment de llibertat?
Per què el poder, i no em refereixo exclusivament al poder polític, no intervé en els
continguts d’un programa d’humor i en canvi no dubta a fer arribar les seves
queixes als responsables dels diaris, ràdios o televisions per segons quines informacions
han publicat?. Deu ser per allò que s’ha dit sempre que els periodistes son
polítics frustrats i els polítics periodistes que no han arribat a ser-ho.
Hi ha una llarga tradició d’intervenció del poder en els mitjans públics i privats
i, en canvi i sortosament, no n’hi ha tanta en que el poder fiqui els nassos en el
contingut d’un programa d’humor. És clar que quan ho ha fet, no ha estat per
mirar de llimar o pulir continguts sinó, directament, per carregar-se’l. Que ningú
intenti endevinar si estic parlant d’algun cas concret i proper: parlo de forma
general. I deixeu-me obrir un petit parèntesi: així com abans deixava ben clar
l’alt grau e llibertat d’expressió que disfrutem tant a Minoria Absoluta com a
Polònia, vull també posar l’accent en l’altíssim grau de comprensió i sentit
de l’humor de la immensa majoria dels polítics que parodiem. No és fàcil
veure’s parodiat cada dijous a la televisió. Tanco parèntesi.
Tant parlar del bon moment de llibertat d’expressió que viuen els nostres mitjans i
segurament algun de vosaltres deu estar pensant en la famosa portada del Jueves retirada
dels quioscos per una caricatura del príncep Felip i la Letizia. I és cert que encara hi
ha qui no voldria veure més bufons que aquells que fan un humor blanc i innocent. Però
en general, l’humor d’aquest país gaudeix d’un nivell molt alt de
llibertat. Perquè de portades com la que un jutge va censurar, els amics del Jueves
n’han fet a cabassos (és cert que potser mai personatges d’aquella alçada
havien sortit fornicant!) i de fet els responsables d’aquest revista han publicat
posteriorment a aquests fets un especial dedicat exclusivament a la família reial
espanyola i no ha estat pas censurat ni retirat del mercat.
Abans he esmentat el Losantos i ara en reprenc el fil perquè voldria parlar de la
llibertat d’expressió mal entesa, sempre segons el meu parer. Algú pot pensar, i de
fet hi ha molta gent que ho pensa, que sort en tenim de la llibertat d’expressió
gràcies a la qual aquest locutor pot dir el que pensa cada matí des de l’emissora
dels bisbes. Aquest argument només el defensen els qui aplaudeixen Losantos cada matí i
per mi aquest és un mal plantejament de la llibertat d’expressió. D’aquesta
sempre en serem defensors però sempre i quan sigui per dir la veritat. És molt fàcil
emparar-se en la llibertat d’expressió per deformar la realitat amb interessos
exclusivament polítics o empresarials. No sortiríem d’aquí fins demà si
repasséssim la llista de mentides que es diuen des de l’emissora episcopal i no
només per part del Losantos que és qui s’emporta la fama, a banda que penso que
tampoc cal ara castigar-vos amb recordar-les de nou. Però ho dic perquè això de la
llibertat d’expressió té uns límits molt prims i cadascú se l’agafa com més
li convé. Poseu-vos a tremolar quan algú invoca constantment a la llibertat
d’expressió: de tant invocar-la s’acaba malmetent. És cert que es veu amb
estupor la impunitat judicial que gaudeixen els que dia sí dia també s’inventen
persecucions lingüístiques i d’altres animalades però la solució tampoc passa per
prohibir. Ja se’ns prohibeixen prou coses. El que vull dir és que si no ens agrada
el que diu un diari es tracta de no comprar-lo més. Si no ens agrada el que diu una
emissora de ràdio, es tracta de no escoltar-la. I si no ens agrada un determinat programa
de televisió, doncs no el mirem. Ningú ens obliga a llegir, escoltar o veure. El millor
càstig, tenint en conte que premsa, ràdio i televisió son, sobretot, negocis d’uns
particulars, és la indiferència. Tots hem comès l’error de reproduir les
animalades que es diuen des de l’emissora dels bisbes sense adonar-nos que
l’únic que fèiem era augmentar l’audiència d’aquesta emissora. Amb tot,
també és cert que hi ha d’haver alguna manera de no deixar impunes les menties que
es diuen en nom de la llibertat d’expressió.
Un altre exemple dels qui s’omplen la boca amb la llibertat d’expressió és
l’enrenou desfermat arran de la recent desaparició del programa de televisió del
Tomate. Ara fa uns mesos fou tret de la programació i els responsables de la cadena on
s’emetia van justificar-ho pel descens de l’audiència. Com sabeu la majoria, el
Tomate es dedicava a repassar aspectes de la vida del que en diuen “famosos” de
forma equivocada perquè abans el “famós” ho era per la seva feina i ara la
majoria dels que surten en aquests programes ho son per tot menys per la seva feina. Doncs
bé: quan van tancar el Tomate es va parlar d’atemptat a la llibertat
d’expressió i flac favor es fa a aquest bé tant sagrat si se’l fa servir
d’aquesta manera.
Darrerament ha entrat un nou factor a tenir en compte en tot aquest debat com és el
religiós. Tots sabem les conseqüències que comporta publicar una caricatura de Mahoma:
amenaces als seus autors i als mitjans que ho publiquen, aldarulls, etc.. Sovint ens han
retret que fem tanta conya del Papa i en canvi passem de puntetes sobre el fanatisme
islàmic. Comprenc que algú se senti ferit per la imitació del Papa però ara
desvetllaré un secret que fem servir a l’hora de valorar si estem apretant massa o
no. Davant d’un guió que pot aixafar diversos ulls de poll del tema religiós, el
passem a un guionista catòlic-practicant que tenim perquè li dongui un cop d’ull.
Qui millor que un especialista en la matèria per dir-nos si ens passem molt o no tant.
Tornant, però, a les caricatures de Mahoma deixeu-me dir una cosa que, particularment, em
toca molt la pera: (pregunta) la meva defensa a ultrança de llibertat d’expressió
m’obliga a tolerar que els manifestants en contra d’aquestes caricatures
exhibeixin pancartes amenaçadores contra els seus autors?. Imagino que ens trobem davant
d’una contradicció que només podem suportar si els fonaments son forts.
Una altra contradicció. La llibertat d’expressió passa per tolerar, per exemple,
que una organització nazi posi en dubte el genocidi dels jueus?. Cal un reforç jurídic
davant d’informacions clarament racistes? Internet, sinònim de molts aspectes
beneficiosos però també molts d’altres de perniciosos, no posa les coses
precisament fàcils en aquest aspectes. A Internet hi podem trobar de tot, potser fins i
tot massa. La vella i romàntica teoria que ens ensenyaven a la facultat de periodisme
segons la qual cal comprovar i contrastar les fonts d’una informació abans de
publicar-la se n’ha anat a pastar fang amb l’arribada d’Internet. Per fí
ha triomfat el canalla que va dir allò de “que el contrast d’una informació no
t’aixafi una exclusiva”. Ara sembla que ja val tot. I no sé dir si tot
s’hi val... O no ho sé dir o potser em fa por pensar que NO tot s’hi val. Quina
credibilitat hem de donar a unes informacions que, sovint, no venen ni signades? O a
confidencials que es limiten a penjar informacions que publiquen alguns diaris donant-li
un toc més groguenc perquè cridi més l’atenció?.
Amb un telèfon mòbil qualsevol pot penjar a internet la foto de qualsevol altre en
pilotes en una platja el mes d’agost. Això és llibertat d’expressió o can
pixa directament?. Ho pregunto perquè potser soc jo qui ho tinc malentès. Prestigiosos
mitjans han fet campanyes a les seves webs en que conviden al personal a ser
“periodista” davant de qualsevol fet del que en siguin testimonis privilegiats.
Fantàstic! Ja no cal que ningú t’ensenyi l‘ofici de periodista.
Com veieu, son molts els dubtes que m’envolten sobre els límits de la llibertat
d’expressió. I no conec massa gent que els tingui clars. Potser l’únic que
tinc clar és, com deia al començament, que sense llibertat d’expressió NO hi ha
llibertat i que, per tant, l’haurem de cuidar amb la cura en que es tracta un nadó.
Cuidar que ningú ens la robi. Cuidar que ningú no en faci un mal ús. I mentrestant a
veure si algú un dia algú en troba els límits d’una punyetera vegada per poder dir
el que acabo de dir amb només una frase.
Moltes gràcies."
Francesc "Queco" Novell ha viscut ja una llarga carrera de
periodista que l'ha portat de seguir els polítics com a informador al Parlament o en
campanyes electorals a fer de "polític" en programes de crítica humorística
de gran èxit, com són el Minoria Absoluta de RAC1 o el Polònia de TV3. Rere la seva
enorme capacitat d'imitació s'amaga un periodista acostumat a moure's entre polítics,
analitzant com actuen, què fan i què diuen.
|