Polsa per a entrar  al Blog-Fòrum

La unidad de los partidos para celebrar el 9 d´Octubre en Sueca apenas duró 1 minuto

Apenas un minuto fue lo que duró la unión de los partidos políticos en la procesión cívica del 9 d'Octubre en Sueca.

El Partido Popular se desmarcó de la marcha nada más iniciarse en la plaza del Ayuntamiento.

Xavier Bosch, Sueca

El desencadenante fue la irrupción en la cabeza de la marcha de la única pancarta que ha visto este año el desfile y que contenía tan sólo tres palabras: «Sí a TV3» . Los populares, que tras cuatro años de ausencias en los actos institucionales volvían a estar junto a las demás formaciones, decidieron no participar en la comitiva, que llevó a todos los demás hasta la casa en la que vivió el ensayista Joan Fuster.
El PP de Sueca se unió de nuevo a los actos programados consensuadamente por el consistorio después de la ofrenda floral a Joan Fuster, lugar donde se reivindicó en diversas lecturas la emisión de TV3, al mismo tiempo que se cargó contra las políticas autonómicas del PP. Más tarde, en el salón de plenos del ayuntamiento, se entregaron los premios del noveno concurso escolar de dibujo Jaume I i el 9 d'Octubre, el último acto en que participaron los populares, ya que tras él se desplegó en el balcón del consistorio una quatribarrada reivindicando de nuevo las emisiones del canal autonómico catalán, hecho que acabó con la paciencia del PP que, encabezado por su portavoz Carlos Ramírez, cargó contra el alcalde en funciones Salvador Gil al considerar que «actuó con pasividad y no supo poner orden en un acto institucional pactado» . Ramírez afirmó que este tipo de actos «dificultan que su partido pueda acudir en años venideros a las celebraciones del 9 de octubre» .

El Penó de la Conquesta se desplegó en el balcón consistorial al ritmo de la Muixeranga interpretada por la colla La Xala. Las cuatro banderas oficiales acompañaron, tras años sin estar incluidas en el protocolo, al Penó tras el acuerdo alcanzado por las fuerzas políticas municipales para «evitar discusiones y desuniones».

En primer lloc, he de ressaltar que la lloança a Fuster sempre l'ha realitzada algun suecà o suecana insignes pel seu treball. Avui, com és evident, això no és així, ja que, per destacar, amb prou feines destaque aparcant a la primera. Però no negaré que quan era coordinador del Casal o fins i tot abans, cobejava plantar-me ací algun 9 d'Octubre i expressar amb paraules allò que fins al moment havia relegat als sentiments. Que quede constància que no em trobe digne d'aquesta invitació, però que agraïsc al Casal, del qual, òbviament, forme part, com n'hauríeu de formar part tots vosaltres, per confiar-me aquesta al·locució. Això suposa que el que segueix a continuació és exclusivament el meu posicionament i de ningú més. Si el compartiu o no, ja és cosa vostra i jo no m'hi ficaré.

Amb tot, dubte que siga la persona més indicada per parlar de Fuster. Això ho faria millor el meu estimat Isidre Crespo. Per tant, com he fet altres vegades, amb el mateix perill de pecar de banal i de reduccionista, permeteu-me que em recolze en el pensament de Fuster per valorar, des de la meua òptica, és clar, els atemptats que ha rebut la llibertat d'expressió darrerament. Com diria la meua magnífica exprofessora Xelo Anaya, és qüestió d'usar el text com a pretext. Hi ha valors que estan, fins i tot, per damunt del nostre enyorat Fuster. Valors com ara la llibertat d'expressió.

Centrem-nos.

La llibertat d'expressió és el dinoué article de la Declaració Universal dels Drets Humans. Concretament el següent: "Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres."

Deia Fuster que "la llibertat és un hàbit i no resulta gens fàcil d'adquirir. Només s'adquireix amb la pràctica". Si algú practica un dret fonamental com la llibertat d'expressió, i ho fa de forma pacífica i fins i tot silenciosa, qui som nosaltres per reprovar-li-ho? Amb quin dret ens creiem? Hem passat de ser un poble agredit a ser un poble agressor. Que s'increpe la Mireia Castelló per haver sostingut un cartell on figurava "Sí a TV3"... és fotut. Estem entrant en un procés de fratricidi insòlit que Fuster no haguera aplaudit.

Dels del búnquer-barraqueta ja ens ho esperàvem. Que es rebel·len amb tot de violència verbal i física és normal, i que després s'òmpliguen la boca amb consignes democràtiques, encara ho és més. Nosaltres, els veritablement demòcrates, o ho hem d'acatar o som terroristes. Hem escoltat com Rafael Maluenda deia que Jaume I parlava el baix llatí, i ho hem d'acatar. Hem escoltat com membres del PP, a les Corts Valencianes, ens qualificaven de malalts mentals per demanar TV3, i ho hem d'acatar. Estem assistint al tancament d'un mitjà de comunicació, al més pur estil dictatorial, i ho hem d'acatar. Hem de comprovar com la televisió autonòmica ens omet, i ho hem d'acatar. I quan Canal 9 es deixa caure per Sueca, no per cobrir la notícia del concurs de paelles, sinó per mostrar la cara més amable i pròxima i simpàtica i elegant de la consellera d'Agricultura, al més pur estil NODO; quan apareix Canal 9, deia, a la Mireia se li acut --oh, Déu meu, quin delicte!-- d'enarborar un cartell en què es llegia "Sí a TV3". Ni es cagava amb ningú ni recriminava res ni afirmava que no li agradara la paella, cosa que haguera resultat del tot censurable. Com tothom sap, a tots els valencians ens agrada la paella, la platja, la pòlvora i les falles.

S'ha atacat l'acció per la impertinència del moment i del lloc. Perquè amb el Concurs de Paelles Sueca es projecta arreu del País Valencià. És una postura. Ara, no és la meua postura ni la de molts suecans. Insistisc: molts suecans. Jo mateix, afirme públicament, per poca importància que aquesta afirmació tinga, que no vull pertànyer a un poble que fonamente la seua projecció en la cultura de la paella. Preferisc ser d'una Sueca destacada per la modernitat, per la fluïdesa amb què es barallen les llibertats. Preferisc que a Vinaròs i a Guardamar i a Alcoi i a Morella comenten que a Sueca s'ha fet una reivindicació útil, en nom de la llibertat d'expressió. Perquè del Concurs de Paelles no comentaran res, com nosaltres no ens trobem un amic pel carrer i li diem: "Xe, saps que a Ontinyent han fet els moros i cristians?". Perquè l'amic, amb tota seguretat, ens contestarà, amb un sarcasme més que legitimat: "I a mi què em contes!?". La tòpica etiqueta de poble d'homosexuals s'adreça directament al nostre tremp progressista. M'incline, doncs, per una Sueca actual, una Sueca que passe de ser la ciutat arrossera d'Espanya a ser la ciutat cultural dels Països Catalans. Eixa és la Sueca que vull. Repetisc, per poc que les meues preferències importen ara i ací.

Dels radicals -dels que van atemptar contra Fuster, o van matar Miquel Grau fa trenta anys, per exemple; vaja, aquells que ens diuen terroristes als qui demanem TV3--, d'ells ja m'ho espere tot. Que liquiden la llibertat d'expressió és un fet públic que passa desapercebut. La setmana passada vaig llegir al Levante que Canal 9 havia suprimit de la seua graella el programa Solidaris, textualment, "perquè el reportatge sobre els indigents del pont de Campanar, a València, ha molestat un cert sector del PP". I no passa res! És greu que el partit governant, per l'herpes que els provoca la veritat, aniquile un programa de la televisió pública i, per tant, independent. Però encara em sembla més greu que no hi haja una resposta jurídica ferma i inflexible. O això o haurem de començar a posar en dubte l'aparell judicial, cosa que, des del meu punt de vista, dinamitaria els fonaments de l'Estat de dret. Si el poder executiu, el judicial i el legislatiu es confonen en un de sol, el femer estatal conseqüent ens col·locaria a tots en una situació ben poc propícia a exercir cap mena de llibertat. I molt menys la d'expressió. Fuster apuntava que "la majoria dels súbdits d'una dictadura, acostumats a ella, no enyoren la llibertat perduda; la majoria dels súbdits d'un Estat de dret -clima teòric de llibertat--, acostumats a ell, no en valoren les exempcions." Doncs a mi em fa l'efecte que ens estem acostumant massa a les contrarietats i correm el perill de no valorar les exempcions.

I són immunes! Gaudeixen de la immunitat dels poderosos, no ja pel que fa a les lleis aprovades a colp de majoria absoluta, sinó en les bregues a què ens han acostumat, dia a dia. Jo no entenc de lleis ni de justícia. Les poques vegades en què em veig obligat a aplicar-la tenen més a veure amb els fores de joc que perjudiquen el Barça que amb veritables condicions per exercir l'equanimitat. Malgrat això, tinc la impressió que ací sempre eixim malparats els mateixos i que se'n beneficien ells: els demòcrates en cursiva.

Fuster en feia referència a un article de La Vanguardia.

"Si es consideren demòcrates -qui?--, ens hauran de tolerar, en comptes de vessar sobre nosaltres, en qualsevol festa regular, el complet utillatge repressiu de la policia. Han d'acceptar-ho, moros i cristians, al País Valencià: acceptar-nos als valencians-catalans. Ens trobaran en qualsevol cantonada per donar testimoni de la nostra raó. Si som quatre gats, paciència. Serem valencians com la resta, i amb l'afirmació catalana. Ens poden colpejar, multar, coronar-nos d'infàmia. És igual. De moment, els mamuts de la valenciania han fet tot el possible per afligir-nos. El feixisme amb diarrea. Una brutícia que s'ha de suportar."

Mentrestant, estic convençut que tots, moros i cristians, nacionalistes i valencianistes, grossos i prims, els del bicarbonat i els de l'Almax, podem posar alguna cosa de la nostra part i aconseguir que el nostre poble, el valencià, siga cada dia una mica millor. Estic convençut que sabrem canalitzar les crítiques cap a les injustícies que realment ho són. Estic convençut que les bregues entre el Front Judaic Popular i el Front Popular de Judea, recuperant la metàfora dels Monty Python, només beneficien els romans. N'estic convençut, a pesar que "tota coincidència entre les teues idees i les meues és això: pura coincidència". Si tot va com cal, algun dia vosaltres i jo restarem una mica més contents. I Fuster, si ho haguera presenciat, també.

Visca el País Valencià! Visca els Països Catalans!

acte central de campanya, parlament de Puigcercos