AVUI 23-05-07
ERPV: sense complexos
¿Tan poquet il·lusionen el PSOE i Compromís per guanyar les eleccions amb les seues
pròpies forces que no volen la competència d'ERPV?
Agustí Cerdà / President d'Esquerra Republicana-País Valencià
Sobta que un liberal de cap a peus com Vicent Sanchis, partidari del mercat lliure,
advoqui per eliminar de la lliure competència política del País Valencià, Esquerra,
l'única opció electoral que, com el seu diari en l'àmbit de la premsa diària, abasta
la totalitat dels Països Catalans.
Perquè amb aquesta demanda, molts de nosaltres ens preguntem: per què se li demana
només a Esquerra que retire les seues candidatures? ¿Tan poquet il·lusionen el PSOE i
el Compromís per guanyar les eleccions amb les seues pròpies forces? ¿O és la seua
incompetència la raó que no vulguen la competència d'Esquerra?
Per la mateixa regla de tres per la qual Esquerra no s'hauria de presentar a les eleccions
a les Corts Valencianes perquè si no obté representació són vots 'llançats a la
dreta', el Bloc també ha 'regalat' els seus vots al PP en tots els comicis a què ha
concorregut fins ara a les Corts Valencianes. O, per la mateixa raó, ICV-EUiA afavoreix
el PP a Girona, Lleida i Tarragona en les eleccions al Congrés dels Diputats perquè no
obté cap escó i només fa que restar vots a les forces de progrés.
Els qui creiem que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó som un sol poble amb llengua,
cultura i història compartida ens preguntem quin problema hi ha que hi hagi un partit
nacional de debò, dels que no renunciem als Països Catalans, dels que no renunciem a un
projecte entre uns territoris que tenim molt en comú i moltíssim futur.
Al País Valencià, Esquerra creix perquè ha trencat el discurs apocalíptic i
ploramiques del valencianisme dels darrers trenta anys. I així ha aconseguit il·lusionar
més d'un miler de ciutadanes i ciutadans que configuren les nostres 47 llistes als
municipis i a les Corts Valencianes.
Eixe és el nostre compromís. Continuar articulant i fent créixer el projecte de
l'esquerra independentista a tots els Països Catalans. El projecte de la justícia social
i la llibertat nacional. Sense complexos.
-------------------------------------------------------------------------
AVUI 2O-05-07
Un país que es mor
En defensa pròpia
Vicent Sanchis
Catalunya es va començar a industrialitzar amb força durant la segona meitat del segle
XIX. El país va emprendre un canvi immens. I va deixar enrere unes formes de viure
heretades de la baixa Edat Mitjana. Les conseqüències que se'n van derivar van ser
positives? Segons com es miri, no cal dir-ho. Una nova societat urbana, moderna, rica i
avançada es va obrir pas. Amb una burgesia que va deixar l'Eixample de Barcelona com a
testimoni d'una força que ara enlluerna més que mai. I amb una classe obrera que va
patir la pitjor part del canvi, però que va obrir lentament pas a unes capes mitjanes
sense més límits que els propis per millorar. Així ha estat la història recent d'un
país que es va haver de reivindicar com a tal per enfortir-se nacionalment i poder fer
front als obstacles d'un Estat que no progressava al mateix ritme. Com a conseqüència de
tot aquest procés, Catalunya ha rebut uns impactes demogràfics continus i se n'ha sortit
com ha pogut. Es pot dir, però, que, nacionalment i malgrat tot, la història li ha
vingut bastant de cara.
No és el cas del País Valencià. La industrialització hi va arribar durant la dècada
dels seixanta. En ple segle XX i ple franquisme i quan Espanya es començava a modernitzar
i enfortia i uniformitzava les seves estructures econòmiques i socials. La immigració,
el creixement demogràfic i econòmic i l'escolarització massiva van fer progressar el
país d'una manera desordenada però efectiva, i el van castellanitzar amb contundència i
sense resposta possible. Amb la col·laboració, també, d'uns mitjans de comunicació de
masses espanyols per idioma i per vocació, que arribaven pràcticament a tota la
societat. El canvi econòmic, però, va comportar també un tímid reviscolament cultural
i nacional que no va poder amarar una societat que identificava el progrés social amb la
pèrdua dels seus senyals d'identitat, vinculats al món rural.
El País Valencià nacionalment va fer tard. Almenys des del punt de vista d'algú que se
senti hereu del país que es va començar a formar a partir del 1238 amb la colonització
catalana. Les diferències amb una Catalunya tan semblant en els orígens són palmàries.
I això explica que el valencianisme polític no hagi quallat en una societat que
majoritàriament el veu com un destorb en l'objectiu de fondre's amb l'Espanya d'arrel
castellana.
En aquest camí els darrers anys han estat d'un progrés evident i constatable. El Partit
Popular ha tolerat -quan no ha impulsat- una nova economia basada quasi exclusivament en
el creixement urbanístic, l'explotació turística i el sector serveis. Una economia que
inverteix poquíssim en la investigació i el desenvolupament industrial i científic,
però que aparentment desperta admiració. Una economia, finalment, que creix sobre uns
nous emprenedors majoritàriament sense escrúpols. Al mateix temps el procés de
castellanització s'ha escampat com una taca d'oli. Alacant és una ciutat monolingüe
castellana, i València, pràcticament també. Els governs d'Eduardo Zaplana i de
Francisco Camps han practicat un liberalisme lingüístic que en la pràctica condemna a
mort la llengua més dèbil, la que una part determinant de la societat ha abandonat
considerant-la inútil. El procés de substitució idiomàtica al País Valencià és un
fet i arriba acompanyat d'un sucursalisme nacional i cultural que el converteix en una
alegre província.
Les enquestes avancen ara una nova victòria del PP a les eleccions a Corts Valencianes.
Aquesta vegada, però, els dos partits minoritaris -Esquerra Unida i Bloc Nacionalista
Valencià- s'han unit i la suma implicarà obtenir els diputats que el Bloc no aconseguia
perquè no superava mai la barrera del 5 per cent necessària per obtenir representació
parlamentària. El problema és que el PSOE no ha estat capaç de vertebrar una oposició
convincent, i que el seu candidat a la presidència de la Generalitat, Joan Ignasi Pla, no
desperta gens de passió. El problema també és que caldria veure què farien els
socialistes si guanyessin. Quin model de país impulsarien. En tot cas, quatre anys més
de PP mataran del tot el país dels que el somnien més lliure, més racional, més just i
més valencià. Per tant, cal mobilitzar tots els vots possibles per evitar una desfeta i
cal demanar, per cert, a Esquerra Republicana
que no es presenti, que animi els seus electors perquè votin l'única alternativa que pot
canviar la situació.
Perquè l'actual -ningú pot dubtar-ne- és una
situació d'una gravetat extraordinària.
|